dilluns, 29 d’agost de 2016

Vae Victus, d'Albert Sánchez Piñol

Vae Victus és la continuació que l'Albert Sánchez Piñol ha donat al seu èxit editorial Victus, que va esdevenir la gran obra sobre la Guerra de Successió i el setge de Barcelona que va acabar aquell malaurat 11 de setembre de 1714. Doncs bé, amb Vae Victus reprèn la història de la mà de Martí Zuvíria, un enginyer militar qui, acabant ja el segle XVIII, i als seus 98 anys, narra les seves peripècies vitals, sense oblidar l'esdeveniment que va marcar per sempre més la seva vida, la derrota a mans borbòniques el 1714.
Comença la novel·la l'endemà, el 12 de setembre de 1714, amb un Zuvíria amagat a Barcelona, i que per evitar ser capturat pels vencedors borbònics, es veu obligat a fugir, no únicament per no ser fet presoner, sinó també a fugir del passat i del record, ja que la victòria borbònica no només es va emportar per davant les llibertats catalanes, sinó també el seu amor.
L'obra està composada per quatre relats, cadascun del quals des d'un indret diferent, on sovint més que la voluntat són les circumstàncies o les casualitats que l'acaben conduint per aquests diferents llocs: Amèrica del Nord, Londres, Prússia, Àustria i fins i tot Nova Zelanda.
La primera aventura és la seva fugida per mar cap a la colònia anglesa de Carolina, a l'Amèrica del Nord, on es veu immers en una guerra entre carolins (colons anglesos) i indis yama. 
La segona aventura ens retorna a Europa, on quan arriba d'Amèrica és capturat i turmentat pels enemics borbònics, tot i que anys després és alliberat pel duc de Berwick ja que el recluta en la guerra entre França i Espanya, fins al punt de reclutar per la causa francesa Pere Joan Barceló, Carrasclet, i deu mil voluntaris pensant que en cas de victòria francesa, es recuperarien les llibertats catalanes. 
La tercera aventura ens situa a Zuvíria a Berlín com a enginyer del rei de Prússia, i s'acaba resolent l'enfrontament que tenia de temps amb Joris van Verboom, enginyer holandès al servei del rei Felip V.
Finalment en l'última aventura s'acaba enrolant, a desgrat seu, en una expedició cap a Austràlia dirigida per l'explorador James Cook.
La novel·la atrapa per una prosa viva i per aquest estil de l'autor on hi abunda la ironia o el sarcasme, així com per la relació entre uns esdeveniments i personatges històrics amb certes llicències de ficció. Si es compara aquesta obra amb l'èxit que va precedir l'anterior, les trames no atrapen tant com quan relatava la Guerra de Successió.

diumenge, 28 d’agost de 2016

Regions i comarques de Catalunya (1936)


«Signe de la submissió a un centralisme que repugnava a la nostra ànima col·lectiva, les quatre províncies amb què era dividida Catalunya d'ençà de l'any 1833, foren suprimides per a donar lloc a la reestructuració de la unitat catalana [...] Per a governar Catalunya des de Barcelona calen unes divisions noves adaptades a les característiques de la nostra autonomia i basades en les realitats naturals i econòmiques de la terra.» (1936)

Ahir es van complir 80 anys del decret que aprovava la divisió territorial de Catalunya en comarques i regions, que per ser més precisos era constituïda per 38 comarques i 9 regions.
L'artífex va ser el geògraf Pau Vila, i d'aquesta manera, després de més de dos segles, des de les institucions pròpies del país es decidia la seva organització territorial. Malauradament la vigència va ser breu, fins que es va derogar l'Estatut de Catalunya i les institucions d'autogovern el 1939.
Aquesta divisió territorial va ser fruit d'una ponència que va iniciar els seus treballs el 1931 i estava formada per personalitats de diferent tendència política i de diferent origen geogràfic. Curiosament, el novembre de 1931 van adreçar un qüestionari a tots els municipis en el qual se'ls preguntava:
  • A quina comarca penseu que pertany el vostre poble?
  • A quin indret aneu principalment a mercat?
  • Aneu també a algun altre mercat?
Fins el 1987 la Generalitat autonòmica no va recuperar la divisió territorial en comarques, les mateixes de l'època republicana, tot i que l'any següent es passà a 41 en reconèixer-se el Pla d'Urgell, l'Alta Ribagorça i el Pla de l'Estany. El 2015 es va aprovar una nova comarca, el Moianès, quedant per tant en 42 les comarques catalanes.
Quant a les regions, no se'ls hi va donar nom, i simplement se les va numerar. Podrien ser un precedent de les vegueries que consten a l'Estatut de 2006 però que no s'ha desplegat.
En el cas de la comarca de la Ribera d'Ebre, l'any 1936 es va incorporar a la Regió IV juntament amb el Priorat, el Baix Camp i la Conca de Barberà. En aquest aspecte, setanta anys després la Ribera es va incloure a nivell administratiu a les Terres de l'Ebre juntament amb la Terra Alta, el Baix Ebre i el Montsià. 
És evident que a nivell geogràfic el riu defineix un paisatge i marca un territori, però no és menys cert que la pròpia situació de la nostra comarca (sovint s'ha definit com a comarca 'ròtula') ens fa estar més encarats cap a les comarques del Camp de Tarragona, i concretament cap a les dues ciutats capçalera, Reus i Tarragona. 
Així podem deduir que mentre als anys trenta es va tenir en compte aspectes més pràctics quant a la divisió territorial, en els primers compassos del segle XXI ha estat més aviat una decisió de despatx que probablement no coincideix amb el sentir general d'una bona part dels pobles de la Ribera d'Ebre.

divendres, 26 d’agost de 2016

Els Sants 'viatgers'

Ascó, Sant Antoni 2006
Un dels elements que singularitzen la festa de Sant Antoni d'Ascó és, dins de la vessant religiosa, el fet que la família del Clavari de la festa és l'encarregada de custodiar la imatge del Sant al llarg de tot un any. Una imatge que a excepció del primer dia de la festa -en què és recollida de la casa del Clavari durant la celebració dels Tres Tombs i que presideix la Missa Major abans de sortir en processó a casa del nou Clavari-, la resta de l'any roman a una casa particular de la vila.
El Clavari, juntament amb dos Majorals, són els encarregats d'organitzar la celebració durant tres anys, cada any dels quals un dels tres integrants de l'equip ostenta el càrrec de Clavari, per tant, amb la funció de custodiar la imatge de Sant Antoni.
Aquesta situació insòlita, com és el fet que la imatge d'un Sant no estigui en un edifici religiós sinó en una casa particular el trobem en almenys dos altres indrets a Catalunya: Vilafranca del Penedès i Sitges, poblacions que aquests dies d'agost celebren les seves festes majors. Cal dir que aquestes tres festes majors han estat catalogades com a Festes Patrimonials d'Interès Nacional, i en cadascun dels casos, les persones encarregades de custodiar la imatge reben diferents noms: administradors a Vilafranca del Penedès, pendonista a Sitges i clavari a Ascó.

Vilafranca del Penedès
Vilafranca del Penedès, Sant Fèlix
Qui potser té una similitud més gran amb la tradició asconenca és Vilafranca del Penedès, ja que durant tot un any sencer els administradors de la festa d'aquell any custodien la imatge de Sant Fèlix. Són cinc administradors, el que suposa cada deu setmanes es trasllada la imatge de la casa d'un administrador a un altre. Únicament resta la imatge de Sant Fèlix a la basílica de Santa Maria els dies de la novena, perquè al cap d'aquests nou dies que coincideix amb la festivitat, torni a ser traslladada a les cases dels administradors de l'any. La novena comença el 22 d'agost.
Ara bé, en el transcurs de la festa es celebren tres processons: el 29 d'agost té lloc la primera processó, que acompanya sant Fèlix de casa de l'administrador de l'any passat fins a la basílica; el dia 30, diada del patró, té lloc la tradicional processó formada per la comitiva, la corporació, i exadministradors i exadministradores, així com tots els ciutadans que ho desitgen, essent el moment de l'entrada a la basílica un moment molt vibrant i emotiu; finalment el dia 31 té lloc la darrera processó que surt de Santa Maria i que entrarà a casa dels administradors de l'any, on serà disparat un magnífic castell de focs d'artifici acompanyat de l'actuació de tots els balls, castellers i banda.

Sitges
A Sitges la tradició és una mica diferent, però igualment durant unes jornades la imatge de Sant Bartomeu, patró de la vila, roman a casa d'un veí, que rep el nom de Pendonista. La festivitat de Sant Bartomeu té lloc el 24 d'agost, doncs dos dies abans, es fa el trasllat de la imatge del Sant a casa del Pendonista per part del Rector de la parròquia. Un cop a la casa, durant dos dies el Sant estarà exposat per ser visitat per qui ho desitgi entre les deu del matí i les dues del migdia, i entre les cinc de la tarda i les nou de la nit.
A la vigília, dia 23, una processó cívica recorrerà els carrers de Sitges fins arribar a la casa del Pendonista per recollir el tabernacle de Sant Bartomeu, i des d'allí faran cap a l'església, per deixar la imatge que presidirà els actes litúrgics de la festa. A la processó cívica hi participen els balls populars, els entremesos, els músics i les autoritats.
Però a Sitges no ho fan únicament per Sant Bertomeu, sinó que aquest mateix protocol festiu es repeteix per la festa de la patrona de la vila, Santa Tecla, que s'escau el 23 de setembre.

Sitges, Sant Bartomeu 2016
Sitges, Santa Tecla

dijous, 25 d’agost de 2016

Es lliura el 34è Premi de Narrativa Ribera d'Ebre

Vinebre enceta la festa major amb un acte cultural de primer ordre com és el lliurament del Premi de Narrativa Ribera d'Ebre, que convoca l'ajuntament, i que enguany suma ja 34 edicions. El guardó de la present edició ha estat per l'escriptora nascuda a Terrassa Mireia Vancells amb l'obra L'encàrrec.
En l'acte d'ahir es va comptar amb la presència del conseller de Cultura, en Santi Vila.

Twitter @SantiVila
D'aquesta manera se n'ha fet ressò el digital aguaita.cat

La premianenca Mireia Vancells guanya el XXXIVè Premi de Narrativa Ribera d'Ebre 2016
El guardó literari, el més antic de les Terres de l'Ebre, està dotat amb 3.000 euros i l'edició del llibre

L'obra L'encàrrec, de l'autora de Premià de Mar Mireia Vancells, és la guanyadora de la XXXIVa edició del Premi de Narrativa Ribera d'Ebre 2016, dotat amb 3.000 euros i l'edició del llibre. Un reconeixement que es va lliurar este dimecres a la nit en el marc del tradicional sopar literari que dóna el tret de sortida a la Festa Major de Vinebre.
L'acte va ser presidit pel conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Santi Vila, i l'alcaldessa de Vinebre i presidenta del Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre, Gemma Carim.
 
La novel·la i l'autora
La novel·la L'encàrrec se situa a l'any 1957, en plena postguerra, quan l'arquebisbe de Barcelona envia el jove seminarista Marcial Ustrell a comarques a fer inventari dels objectes d'art sacre d'un seguit de parròquies que, per decisió del Vaticà, aviat canviaran de diòcesi. Ningú no sospita que allà, en terres de pagès, d'analfabetisme i de supersticions, el Mal espera l'innocent clergue amb els braços oberts. Una obra que parla de la nostra història recent, de la lluita entre el Bé i el Mal i de la cobdícia, sobretot la de l'Església a l'hora de gestionar el seu patrimoni.
 Pel que fa a l'autora, Mireia Vancells, és nascuda a Terrassa el 1964 però resident a Premià de Mar. Llicenciada en Filologia anglo-germànica per la Universitat Autònoma de Barcelona, actualment combina la seua activitat professional a l'empresa privada amb l'escriptura de novel·les. Els seus llibres, alguns autopublicats, expliquen històries potents i es difonen pel boca-orella i per les xarxes socials. Fins ara ha publicat El secret de la germandat (Bubok, 2009), Negra memòria (Cossetània, 2013. Obra guanyadora del IV Premi de Narrativa Marítima Vila de Cambrils Josep Lluís Savall) i La carpeta de Vílnius (Bubok, 2015). De fet, els dos primers formen part de les rutes literàries de Tiana i el Masnou.
 Vancells va explicar que es va presentar al premi perquè el mateix dia en què va conèixer qui havia guanyat en l'edició del 2015 li va arribar la convocatòria del 2016 i, a més, la novel·la que ja tenia escrita complia amb el requisit d'ocupar 200 pàgines que marca el certamen. Finalment, va assegurar sentir una "il·lusió grandíssima" a la vegada que "molt d'orgull per haver guanyat un premi amb molta solera".
 
Presentació d'El nostre pitjor enemic, guanyadora del 2015
 Abans de l'inici del sopar es va presentar l'obra guanyadora de la passada edició, El nostre pitjor enemic, de Jesús Maria Tibau. Un moment precedit per la interpretació de la peça Aura a càrrec dels ballarins Aina Lanas i Julien Rossin. La novel·la explica la història d'un general, exdictador d’un país inconcret, que és traslladat d’incògnit a una illa perduda en l’oceà. La seua vigilància s’encomana a un comandant de poca rellevància, un personatge perdedor, secundari, ple de sentiments de culpabilitat per un trauma familiar i veu en esta missió la possibilitat de redimir-se. Però l’illa i el llast del passat esdevenen implacables.
 
Acte de lliurament
El lliurament del premi es va fer en el transcurs d'un sopar literari servit pel restaurant riberenc Pas de l'Ase i acompanyat del vi la Pocavergonya, elaborat conjuntament per diversos cellers productors de la comarca.
 Este 2016 un total de deu autors de diferents indrets de parla catalana optaven al guardó, en un certamen convocat per l'Ajuntament de Vinebre, amb el suport del Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre, que té per objectiu promoure els escriptors novells que escriuen en llengua catalana. A més, es tracta del premi literari en llengua catalana més veterà de les Terres de l'Ebre i ja s'ha convertit en tot un referent arreu del país. Cal recordar que la dotació del premi, 3.000 euros, l'aporta el Consell Comarcal de la Ribera d'Ebre, mentre que l'Ajuntament de Vinebre aporta els diners de l'edició del llibre, 1.800 euros, de la qual s'encarrega Cossetània Edicions.

dimecres, 24 d’agost de 2016

Calaveres atònites, de Jesús Moncada

Sempre és un bon moment per recuperar i rellegir l'obra de Jesús Moncada. En aquesta ocasió he escollit Calaveres atònites, que es va publicar l'any 1999. De nou t'endinses en l'univers de Mequinensa, al qual hi vam entrar de la mà de Camí de sirga, i que va retratar al llarg de la seva obra amb un prisma ben particular tot rememorant el seu poble natal que va quedar anegat sota les aigües de l'embassament.
En Calaveres atònites seguim descobrint una Mequinensa mítica, i uns personatges ben curiosos, en alguns casos ben extravagants, 'a través de les peripècies d'un jove secretari de jutjat que hi arriba un capvespre de setembre' de la dècada dels cinquanta. Aquest secretari de jutjat és un advocat barceloní de nom Mallol Fontcalda, qui comparteix aquest temps a Mequinensa amb el jutge Crònides i s'enfronten a situacions inversemblants que poden esdevenir ridícules o hilarants. En una vila com Mequinensa, a part dels personatges que trobàvem a cada poble, com l'apotecari, el metge, el mossèn, la majordoma del mossèn... no hi falten les històries en què els protagonistes són miners o llaüters.
Les històries que s'expliquen poden ser de fa anys, i que li expliquen al jove secretari, o d'altres en què es veuen implicats ja que van a buscar consell o solució al jutge Crònides. En total són catorze els relats, als quals cal sumar el pròleg -en què Mallol Fontcalda en primera persona ens fa la pertinent introducció- i un text a mode d'epíleg -que és una carta del jutge al secretari anys després.
Alguna de les històries que ens relata ens conviden al somriure, per exemple, quan en construir-se un nou cementiri al poble, hi va haver una competició entre les famílies benestants per veure quin seria el primer difunt que l'estrenaria. O aquesta altra, quan un iaio de 75 anys, quan en tenia 50, va calcular el temps que li quedava de vida segons la mitjana de la família, segons els seus càlculs li quedaven vint-i-cinc anys, així que tenint en compte el patrimoni de què disposava, va fer els càlculs, i s'ho va anar venent tot, el problema va ser quan ja ho tenia tot venut i gastat, i continuava gaudint de bona salut i sense un duro.
Tot plegat, una mostra de l'univers literari i del particular estil de la prosa de Jesús Moncada.

dijous, 18 d’agost de 2016

50 anys de la I Gala de la Pubilla Comarcal

Els anys seixanta va ser el moment en què la vila d'Ascó va incorporar les figures de la Pubilla i les Dames com a protagonistes de la festa major. Era l'any 1963, i deixava d'escollir-se Miss Ascó, una figura ja present a la festes majors d'abans de la guerra, en què es triava d'entre les noies presents al ball l'última nit de festes, rebia un ram de flors i un mantó de manila com a premi, i obria el ball.
Poc temps després de disposar de Pubilles es va introduir l'elecció de la Pubilla Comarcal en un principi, i més endavant la Pubilla Intercomarcal (de la Ribera, Terra Alta i Priorat), un acte que al llarg de quatre dècades (fins el 2004) va ser un dels plats forts de la festa per la presència de gent de diversos pobles de la contrada i per ser un acte genuí de la festa d'estiu d'Ascó. 
D'això es compleix enguany el 50 aniversari. Era el 22 d'agost de 1966 quan es va convocar per primer cop la Gala d'elecció de la Pubilla de la Comarca, títol que va recaure per primer cop en la jove de Vinebre Maria Dolors Poquet Pros.
Carmel Biarnés, des de les seves col·laboracions a la publicació La Antorcha de Flix en va deixar constància:
"Encara és viu en nosaltres el record del Festival que amb tanta brillantor i simpatia tingué lloc en la nit del 22 d'agost del 1966, amb motiu de la Festa Major, en el transcurs del qual fou elegida Pubilla de la Comarca, la senyoreta Ma DOLORS POOUET, de Vinebre, ¡ en el que Ascó es sentí molt honorat amb la presència de la Pubilla de Catalunya, Srta. CAROLINA SEGÒVIA i les Pubilles Reines de les Festes i Cort d'Honor dels pobles de Flix i Vinebre. L'acte era cosa nova i, com és natural, un xic carregat d'expectació i amb els seus recels, però la realitat evidencià, dintre del possible, un encert d'organització i transcorregué en una perfecta harmonia de finor, alegria i respecte, estant present tot el poble que en sortí molt satisfet ¡ que felicitem pel seu comportament ben correcte per cert. La Comisió aprofita aquestes notes per tal de fer públic el seu sincer agraïment per la valuosa col·laboració que es va tenir per part de les Autoritats, Comissions de Festes, Pubilles i Corts d'Honor dels pobles que prengueren part en el concurs, i a la vegada ens plau fer avinent que degudament assessorats pel Sr. En Valentín García, periodista de Solidaridad Nacional, portaveu i capdavanter dels festivals per a elegir les Pubilles a Catalunya i, que en aquesta encertada campanya ha anat ja més enllà de les nostres terres catalanes amb el bon fi d'estrényer més la germanor entre les diferents regions espanyoles per mitjà de les seves Pubilles, representació genuïna dels valor morals i personals de la dona (...)"
Festival de Pubilles 1969.
Cedida per Josep Miquel Ribes

Supercampions


F.C. BARCELONA 
Campió de la Supercopa d'Espanya 2016
  

Sevilla FC 0 - FC Barcelona 2
FC Barcelona 3 - Sevilla FC 0